En referència al nom del blog
Gaudeixo d’aquelles tardes on estirat sobre la gespa començo a somiar un món ple de realitats que estan per venir. Tal vegada un univers, un cosmos, un espai intangible en aquests instants de la meva vida però possibles en un futur. Per què no? El rellotge no compta les hores, els minuts i els segons, no perquè s’hagi espatllat sinó perquè desconecto d’aquella rutina, d’aquell costum al que els sers humans estem fermats – uns perquè ho consideren com una obligació moral, altres perquè no ho reflexionen -. Aquell hàbit que de dilluns a divendres estic destinat a realitzar i sense commourem un instant realitzo qual ordenador realitza les ordres que uns instruments anomenats teclat i ratolí li ordenen.
I mentre somio els vent murmura –als quatre vents, més mai ben dit- sigilós i apte tan sols per aquells que aprecien la natura. Els ocells reposats en qualsevol arbre d’aquells que cada any canvien i muden les fulles acompanyen i orquestren una melodia prodigiosa per la poca coordinació existent entre ambdós elements esmentats anteriorment.
I mentre somio la vida continua, tant a Mallorca com a Aruba, illa de les Antilles Menors, i les vint-i-quatre hores segueixen en peu, vint-i-dues per a mi, ja que somio…
Somio en moltes coses indescriptibles en un blog…
Si el sueño fuera (como dicen) una
tregua, un puro reposo de la mente,
¿por qué, si te despiertan bruscamente,
sientes que te han robado una fortuna?
Jorge Luis Borges
Salut, Xisco.
